castanyes blaves
Random ramblings about some random stuff, and things; but more stuff than things -- all in a mesmerizing and kaleidoscopic soapbox-like flow of words.3/29/2007
http://www.chomsky.info/articles/20070105.htm
Venezuela is already the only Latin American member of OPEC, with by far the largest proven oil reserves outside the Middle East. Chávez envisions Petroamerica, an integrated energy system of the kind that China is trying to initiate in Asia.
The new Ecuadorian president, Rafael Correa, proposed a land-and-river trade link from the Brazilian Amazon rain forest to Ecuador's Pacific Coast ? a South American equivalent of the Panama Canal.
Other promising developments include Telesur, a new pan-Latin American TV channel based in Venezuela and an effort to break the Western media monopoly.
The Brazilian president, Luiz Inácio Lula da Silva, called on fellow leaders to overcome historical differences and unite the continent, however difficult the task.
Integration is a prerequisite for genuine independence. The colonial history ? Spain, Britain, other European powers, the United States ? not only divided countries from one another but also left a sharp internal division within the countries, between a wealthy small elite and a mass of impoverished people.
The main economic controls in recent years have come from the International Monetary Fund, which is virtually a branch of the U.S. Treasury Department. But Argentina, Brazil and now Bolivia have moved to free themselves of IMF strictures.
Because of the new developments in South America, the United States has been forced to adjust policy. The governments that now have U.S. support ? like Brazil under Lula ? might well have been overthrown in the past, as was President João Goulart of Brazil in a U.S.-backed coup in 1964.
To maintain Washington's party line, though, it's necessary to finesse some of the facts. For example, when Lula was re- elected in October, one of his first acts was to fly to Caracas to support Chávez's electoral campaign. Also, Lula dedicated a Brazilian project in Venezuela, a bridge over the Orinoco River, and discussed other joint ventures.
The tempo is picking up. Also last month, Mercosur, the South American trading bloc, continued the dialogue on South American unity at its semiannual meeting in Brazil, where Lula inaugurated the Mercosur Parliament ? another promising sign of deliverance from the demons of the past.
3/27/2007
The PlayStation 3 console has broken UK sales records with more than 165,000 machines sold in the first two days of release Microsoft sold 71,000 Xbox 360 consoles during its UK launch weekend, while Nintendo sold 105,000 Wii machines.
3/25/2007
To disable the feature add boolean browser.sessionstore.enabled in about:config and set to "false". No startups will restore sessions.
Is it frowned upon to slurp when you eat your soup in Chinese etiquette?
I noticed some of them do it in a very natural way... which is not that polite (or not at all) in Western etiquette :)
3/23/2007
3/22/2007
3/21/2007
3/19/2007
http://linuxhelp.blogspot.com/2005/08/bash-shell-shortcuts.html
Alt + * - Insert all possible completions
---
Here "2T" means Press TAB twice
$ *2T - Only Sub Dirs inside without Hidden one
$ $2T - All Sys variables
---
^old^new^ from last command
$ comand -longlistofarguments list of files
$ ^comand^command^
---
!! (last history)
$ mkdir bla
$ sudo !! ble
(sudo mkdir bla ble)
---
http://www.youtube.com/watch?v=NPTFYNji0rc
3/15/2007
mes tibet i mes beijing
11 de Març Avui, un dia de carretera. Lhasa i Linzhi es troben relativament a prop l'una de l'altra, però entre elles hi ha un munt de muntanyes. Lhasa es troba a 3650 metres, mentre que Linzhi està pels 2100, però entre elles es passa per una carretera que arriba als 5013.25 metres, el Mi-la mountain Pass. No crec que hi hagi gaires carreteres al món a aquesta alçada. Hem fet un petit "detour" per anar a visitar el llac Lulang. Enmig del llac hi ha una petita illa. I en aquesta petita illa hi ha un petit temple amb els seus petits budes i el seu afable monjo que passa el drap per les postades i neteja la cuberteria. És curiós veure com al voltant del llac han muntat unes taules i uns parasols tipus "merendero" de cap de setmana. A l'estiu, la gent passa el dia refrescant-se al llac i fent una barbacoa, o el que sigui que fan aquí. Tot ben a prop del petit temple budista. Una vegada fet el "detour", que de fet ha estat d'unes quatre hores, hem tornat a enfilar el camí cap a Linzhi. Arribats a Linzhi, una bona dutxa, sopar al mateix hotel, i de cap al llit. Després de tanta carretera, caus rebentat de cansament al llit, i t'adorms de seguida. Però un jet lag de 8 hores requereix més o menys uns 8 dies d'adaptació. Mala sort que quan estiguem adaptats serà ja quan haguem de tornar, i patir de nou uns quants dies de jet lag a Cambridge. Diuen que el pitjor del jet lag és quan t'hi acostumes, i ja no saps si estàs cansat i inactiu per culpa del canvi d'horari, o si és que ja ets així de mena. En resum, que no he dormit gaire bé. ######################################## 12 de Març Doncs avui, dia 12, havent sortit de Cambridge el dia 7, és quan, de fet, comencem formalment a treballar. Ens hem llevat d'hora, breakfast lleuger per a mi, perquè no m'acabo d'acostumar a l'estil xinès de 10 plats diferents, que vé a ser com un dinar o un sopar, i després: Treefam meeting. Les xerrades han esta molt interessants. Són totes sobre el mateix tema, i va molt bé poder-les tenir totes juntes, perquè pots fer-te una idea molt clara de com està avançant tot en el camp, les famílies de gens. Jo he fet una xerrada de la part en la qual treballo. És la feina que m'ocupa cada dia a l'EBI. Després de les xerrades hem seguit els punts a tractar de l'anterior Treefam meeting que vàrem fer a Cambridge. Aquí és quan es treballa punt per punt el què es pot fer per millorar, i quines idees noves es provaràn en el futur. El següent meeting, d'aquí a 6 mesos, segurament se celebri a les Greenlands de Dinamarca. L'altra opció és Escòcia, potser la illa d'Skye. Està per veure :) Després hem anat a visitar el Gandan temple. Sopar i dormir. Però el jet lag de nou. Sense ganes de dormir, sense Internet a les habitacions, "amb sense" cap programa en anglès dels 50 canals de TV... he acabat mirant una peli a l'ordinador, i després mirant el sostre durant 6 hores. Sense haver aclucat l'ull, dutxa i cap a baix a esmorzar. ######################################## 13 de Març Avui ha estat de llarg el dia més emocionant, intens, trepidant, espiritualment enriquidor i també el més esgotador de tots. A les 7:30 ja érem dins un autocar de l'any de la picor, amb les finestres esquerdades o desenmarcades, els seients foradats i amb la suspensió... bé, diguem que tenia la suspensió del cotxe dels Picapiedra. No era l'autobús normal, sinó el que fa la ruta entre Linzhi i Yaluzangbu. Aquesta part de Xina és una zona fronterera conflictiva: ha canviat de mans des de sempre, i per últim cop després de la època de protectorat britànic, entre la Índia i Xina, i els dos països encara "fan morros" quan se'ls parla del tema. Per tant, si ets un occidental, o sigui, no xinès, necessiten un visat per arribar al Tibet, i un altre visat especial, beneït pel general de torn de la regió, per poder visitar-la. Però per acabar-ho de rematar, es veu que fa uns mesos un parell de muntanyistes europeus van discutir-se amb els dos tibetans que els acompanyaven. La cosa va acabar malament, segurament perquè no havien entès de què va això del budisme, i un dels tibetans va acabar mort. Els dos europeus van intentar escapar-se per Yaluzangbu. Un d'ells ho va aconseguir. Des de llavors, la zona està completament prohibida a occidentals. Però el nostre hoste del BGI, el Dr. Wang Jun, ha fet mans i mànigues, aprofitant els seus contactes de quan estava a l'exèrcit, per contactar amb el general. El resultat és que teníem un policia dins l'autobús, vigilant que no féssim cap malifeta, i hem anat amb l'autobús oficial. Suposo que la idea és que si l'autobús és una autèntica xatarra, encara que tinguéssim ganes de fugir, no podríem arribar gaire lluny. La gorga de Yaluzangbu és impressionat. Les fotos ho diuen tot. També hi ha unes "hot springs", unes caldes d'aigües sulfuroses, per poder banyar-se. Però per arribar-hi t'has de xupar 6 hores de camí de carro. No és còmode, ja ho dic ara. No sé si s'hi pot arribar en elicòpter, però es pateix bastant dins l'autobús. Però de fet, mirar per la finestra de l'autobús en el trajecte entre Linzhi i Yaluzangbu és de les millors teràpies que pot fer un occidental urbanita "socialite". A vegades, massa sovint, ens deixem atrapar en els nostres petits "problemes" de cada dia, i és perquè no tenim res amb què comparar. La "big picture", que es diu en anglès, és molt important. Doncs bé, Linzhi és una ciutat mitjanament evolucionada, amb els seus carrers esfaltats, les seves botigues, i fins i tot els seus hotels pijos de 90 EUR la nit per habitació doble. En canvi, en el trajecte cap a Yaluzangbu, vas veient el rellotge del temps com va fent "tic tac", però enrera. No sé exactament si al segle passat, o dos segles enrera, o quinze segles enrera per segons què. Em pregunto què passaria si agafes un pastor que en tota la seva vida només ha vist els prats de pastura pels seus yaks, i el poses a Picadilly Circus un dissabte al vespre... Hem anat caminant durant unes 5-6 hores fins al fons de la gorga, fins on el nostre estimat policia ens ha deixat arribar. Davant nostre, el pic de Najiabawa, 14è més alt del món. Hi han fet cim per primera vegada un equip de japonesos i xinesos, el 1994. De tornada, viatge en el temps de 6 hores, aquest cop fent "tic tac" endavant. Al·lucinant. ######################################## 14 de Març Avui hem fet el viatge de tornada des de Linzhi cap a Lhasa. També són un munt d'hores assegut, però en millors condicions pel que fa a la carretera i en l'autobús del segle XXI enlloc de la tartrana d'ahir. Hem aprofitat el viatge per seguir amb la sessió del Treefam meeting del dia 12, dins de l'autobús. És un Treefam meeting "on the road". En Richard Durbin prenent notes al seu portàtil, en Li Heng, en Jean-Karim, l'Avril, en Lachlan i jo mateix. Hem pogut discutir molts temes en profunditat, i crec que ha estat molt profitós. Tenim ja 30000 idees de diferents coses que volem fer quan arribem a casa. De tornada a Lhasa ens han posat en un hotel que culmina tots els nivells de pijeria que es puguin esperar. Només dir que l'estrenàvem nosaltres, ja que era el primer dia que obrien, la inauguració. Tots els hotels en els que hem estat, excepte el primer de Beijing, deuen pertànyer a la mateixa cadena, perquè són molt semblants per dins. La mateixa ubicació de mobles, llits, TV, calefacció, bany, etc. Mínimes diferències. Es fa una mica estrany entrar de nou a la teva habitació, que és quasi igual que la última vegada, però en realitat estàs en un hotel diferent. A mitja tarda hem fet una mini-sessió sobre noves tecnologies de seqüenciació de genomes. És al·lucinant pensar que fa uns anys es seqüenciava el DNA lletra a lletra, nucleòtid a nucleòtid, mirant a mà els cromatogrames, i introduint la sequència lletra a lletra a l'ordinador. Les noves màquines de seqüenciar generen 2000 milions de nucleòtids en cada "run", en cada passada. Ara la feina àrdua ha passat de les laborioses mans del laboratori als teclats dels bioinformàtics que hem de fer l'ensamblatge d'aquesta enorme quantitat de dades. De Vruin Graphs, ensamblatges de novo, ensamblatges mapats, base calling, ..., tot molt complicat però també molt "challenging" i entretingut. Hem anat a sopar al mateix restaurant del primer dia. Ens han tornat a deixar ben satisfets amb l'assortit de plats tibetans, nepalís i xinesos. Però a més, ens han posat a taula també una pizza, un plat de croquetes i un bol de spaghetti bolonnese. Tot "una broma" del nostre guia tibetà, per veure quina cara féiem en el contrast d'una cosa i l'altra. La sobretaula ha estat molt entretinguda. Sempre és curiós poder escoltar les anècdotes dels entaulats. Llàstima que el grup xinès no contribuís gaire a la conversa, en anglès. Són coses que et fan pensar: saber que encara que aprenguis un idioma i et sigui trivial moure't i comunicar-te, sempre tens un estímul per perfeccionar-lo. I per altra banda, és molt gratificant quan pots llegir llibres amb més o menys fluidesa, i seguir la trama de la història sense quasi adonar-te que estàs llegint-la en un idioma diferent al que tens dins el cap. ######################################## 15 de Març Tornada a Beijing. Hem passat per l'escola de muntanyisme de Lhasa, on s'entrenen els tibetans per ajudar als escaladors de tot el món que volen anar a l'Everest i turonets del voltant. En Wang Jun, escalador afeccionat i en Richard, fill de escalador afeccionat, ens han explicat anècdotes d'escalada de muntanya, "frost bites" amb pèrdues de dits de les mans, dels peus, i ja posats a perdre, de peus sencers, o de vides humanes... Em quedo amb el bàsquet, que a Saffron Walden com a molt t'has de posar la jaqueta al sortir del pavelló. També hem passat pel Summer Palace, que té un jardí interior i una espècie de zoològic molt... ermmm... característic. M'ha recordat la mini-rèplica del Taj Majal que hi ha a Brighton, salvant les distàncies. I d'allà cap a l'aeroport, on hem aprofitat tots una mica per fer les compres de "recuerdo de Bujaraloz" de rigor -- "we must oblige". Es preveu un altre "shopping spree" demà a Beijing. De nou parada a Chengdu, i al cap de mitja hora de nou al mateix avió per fer cap a Beijing. Just abans de començar el protocol per a l'aterratge, les hostesses de vol es posen al mig del passadís, i una veu pels altaveus t'agraeix que hagis escollit de volar amb ells. Llavors ho repeteixen en anglès, i acaben amb un "thank you" i les hostesses fan una reverència. "Els xinesos són...". Com són els xinesos? Doncs no ho sé perquè no els coneixo a tots. Però dels que he conegut de moment en puc dir moltes coses bones. Són respectuosos i molt dedicats a la seva feina. No sembla que tinguin après el concepte d'escaquejar-se o passar-li "el marrón" al del costat. Segueixen havent-hi molts contrastos entre la xina comunista i la xina que predica "el fer-se ric és gloriós". Segueixen plantant arbres enmig del no res, en terra erma, el dia nacional de l'arbre. Però segueixen essent una cultura molt pragmàtica, que no deixa de fer el que és més pràctic encara que pugui ser "xocant" pels occidentals. Un exemple: a l'hotel on estàvem a Linzhi tenien servei 24h a cada planta. Però enlloc de posar-se asseguts darrera el taulell de recepció tota la nit, es posen el "plegatin" i la manteta i dormen a cor que vols mentre no vé ningú.
3/10/2007
El segon dia al Tibet ha estat espiritualment molt enriquidor,
heh... Cansat, perquè el jet lag ens afecta a tots els que veníem de
Londres, però molt interessant. Hem visitat el Palau de Potala:
http://en.wikipedia.org/wiki/Potala_Palace
Molt magnificent. És una mica com el Louvre o el British Museum: la
enormitat fa que perdis una mica la perspectiva del que estàs
visitant.
També hem visitat el Tibetan Museum, que és un museu a l'estil
clàssic, on es mostra una mica de tot sobre la història del poble
tibetà i la seva cultura.
Els àpats aquí al Tibet m'estan deixant bastant K.O. perquè sempre ens
porten a restaurant luxosos, on ens omplen la taula de menjar
exquisit, i t'aixeques que quasi no t'aguantes dret del què has
arribat a menjar. Això que jo "menjo com un ocellet". En fi, la
balança que tinc al bany pot confirmar que el menjar tibetà és molt
bo.
Alguns hem fet una bona migdiada a l'hotel després de dinar, per
resincronitzar-nos el ritme circadià i emprendre amb energies la
visita de la tarda: el Temple de Jokhang:
http://en.wikipedia.org/wiki/Jokhang
Tot i ser un temple petit al costat del palau de Potala, es respira
molt més l'ambient cerimonial. És un lloc de culte molt important per
als budistes.
M'agradaria llegir una mica més sobre el budisme. Trobo que el budisme
és una religió que sembla que vulgui regir massa estrictament la vida
de la gent. Trobo que té molts aspectes positius. Potser és que la
part més grisa no es veu tan fàcilment, però si mires les cares de la
gent de per aquí, se'ls veu contents, satisfets amb la vida que porten
i no se'ls hi veu "mala llet". Tal vegada la llet de yak és més bona
per l'esperit que la llet de vaca.
El sopar ha estat molt bé, tant per l'aspecte culinari com per les
converses que s'han pogut "coure" al voltant del "hot pot" que teníem
a la taula. Ha estat molt interessant poder parlar amb un dels nostres
guies tibetans, que parla un anglès prou fluid. I quan el seu anglès i
el meu anglès no eren prou fins per fer-nos entendre, en Li Heng ens
ajudava fent de pont amb el anglès-xinès xinès-anglès.
Se'm fa una mica estrany el fet que la gent aquí parli per defecte en
tibetà o en xinès, i que canvïin a l'anglès perquè jo els pugui
entendre. És una sensació nova que l'anglès sigui l'idioma que
t'alegres poder escoltar, perquè vol dir que entendràs alguna cosa del
que diuen. M'agradaria tenir millor anglès perquè a vegades, si estàs
parlant amb algun dels locals, no entenen el que els vols dir, i has
de reformular el que vols dir per veure si te poden entendre la segona
vegada. Si tingués més vocabulari estic segur que em seria tot més
fàcil. No hi ajuda gaire el fet que quan els orientals no t'entenen,
simplement fan que sí amb el cap i riuen. A vegades ho veus en
converses amb tercers, i te n'adones que ells no ho han entès, però no
t'atreveixes a dir-ho, perquè és una mica incòmode. Per tant, jo
sempre que tinc dubtes de si m'han entès, els hi torno a insistir,
fent la mateixa frase en negatiu: si tornen a dir que sí i riuen, és
que la cosa no va pel bon camí :)
A l'hora de sopar, asseguts a la taula: dos tibetans, dos xinesos de
la part de l'est de la Xina, dos francesos, una escocesa, un irlandès,
i un servidor. Hem parlat del tipus de vida que porta la gent del
Tibet; del turisme que vé de la Xina, però també de Japó, Corea i els
països occidentals; de les diferències del dia a dia entre el Tibet, a
l'extrem oest de la Xina i Beijing, a l'est; de l'educació que rep la
canalla i la sanitat. L'esperança de vida al Tibet ha pugat en 50 anys
de 35 a 65 anys de vida!
Per cert, el restaurant on hem sopat era com una mena de restaurant
temàtic "Xina comunista": a la paret tenien penjats els retrats dels
grans popes del comunisme... bé, i del totalitarisme stalinista, i
tots els cambrers anaven vestits amb l'uniforme militar o de la
revolució cultural. Una mica freak tot plegat...
Putala palace
http://www.youtube.com/watch?v=aHr_tYhMgFE
This are not mine. Just googled for them in video.google.com
http://www.flickr.com/photos/avilella
http://video.google.com/videoplay?docid=8840534134856118668
Beijing. El vol ha sigut una autèntica meravella. Érem només un
centenar de persones dins l'avió; estàvem molt amples. Tothom s'ha
pogut agafar una renglera de seients, i així poder dormir ben
estirats, molt millor que si estiguéssim a primera classe. Si tots els
vols puguessin ser així...
Sopar i peli del portàtil. I després a dormir ben estirat, amb les
seves quatre mantes i els seus quatre coixins. He pogut dormir molt bé
prenent-me una pastilla, per ajudar-me a relaxar els músculs i entrar
en fase R.E.M. en un vist i no vist. I m'he despertat quan ens han
anunciat que quedava una hora per arribar, i ens han servit
l'esmorzar. Bona, la truita, per cert.
A l'aterrar, un dels organitzadors ens ha dut a tots en furgoneta a
l'hotel. La gent aquí piten bastant mentre condueixen, i especialment
el nostre conductor, que diria que es deia "Rurang" o alguna cosa
així, però ja li preguntaré després amb més detall com s'escriu el seu
nom. Pitar és simplement una manera més d'avisar que vas a passar pel
costat d'un camió, o que vols girar a l'esquerra o la dreta sense
esperar-te gaire a veure on paren els altres cotxes.
La meva habitació a l'hotel de Beijing és, ermmmm, com ho diria:
"pija". Podria dir que no tinc res en contra de la pijeria i dels
llocs pijos però, no estaria dient la veritat, hehehe. De super bon
rotllo això sí. Sincerament, veient com són els edificis "normals", i
els "ok hotels" que hi ha per Beijing, el nostre és
"pijo". L'organitzador principal del viatge va dir que l'havia
escollit perquè era un dels pocs "good hotels" que hi ha a Beijing,
concretament a la part "occidentalitzada" de la ciutat. Això, és clar,
comparat amb altres hotels, que són "ok hotels". El llit "king size",
amb llençols blancs exquisitament ben planxats, era realment còmode i
espaiós.
Després de dinar ens han dut a tots a un dels edificis del Beijing
Genomics Institute (BGI), on hi ha les oficines de Tibetech: una
empresa spin-off que es dedica a fabricar una aparatets pels
turistes. Són com un anell que et poses al dit per mesurar el ritme
cardíac i el percentatge d'oxigen en sang. La idea és que si ets al
Tibet, els pots dur a sobre en tot moment per saber quin és el teu
estat físic, i saber si estàs patint "mal d'altures". Això és quan la
concentració d'oxigen en sang baixa a nivells de 70 o 60
percent. L'aparatet té un làser que mesura la pigmentació de la sang a
través de la pell. A mi em donava 98% a Beijing, mentre que al sortir
de l'avió a Lhasa el tenia a 83%. Així, amb l'aparatet aquest pots
saber quan baixes de 80%, que és que has de caminar més a poc a poc, o
quan baixes de 70%, que vol dir que has de descansar i beure una mica
de líquids. Si baixes gaire més, val la pena tenir a prop una bombona
d'oxigen o directament trucar a una ambulància o a un enterramorts...
El BGI és el centre de genòmica i bioinformàtica de referència a la
Xina. És l'institut que va participar fa ja uns 15 anys en una petita
part de la seqüenciació del genoma humà. Val a dir que Espanya, per
exemple, no hi va participar. Doncs bé, essent el BGI el centre de la
bioinformàtica a la Xina, l'edifici és bastant cutre. La recepció i
les sales de reunions on duen els visitants són netes i més o menys
modernes. Però nosaltres vam poder entrar on hi ha els estudiants de
doctorat i les màquines de seqüenciar, que és on realment es fa la
feina, i són vells, amb mobiliari destartalat, mal il·luminats i mal
ventilats. M'imagino que si em poso a pensar en les aules més velles
de la facultat de biologia de Barcelona, i les comparo amb el que
tenim al campus, també hi trobaria diferència. Però el que he vist al
BGI m'ha sorprés bastant. Fet aquest comentari, val a dir que la gent
que treballa al BGI són eficients i capaços, tot i que els recursos
dels que disposin no siguin els mateixos que a segons quins instituts
de països punters. Segur que la Xina s'anivellarà ben aviat, gràcies a
l'explosió econòmica que està experimentant, amb creixements anuals
del 10% al PIB, i sobretot amb les ganes de progressar en l'aspecte
econòmic que tenen.
Per sopar hem anat al restaurant més "pijo" que hi devia haver als
voltants... més "pijeria al canto". Un exemple: els plats del menú
valien d'entre 30 a 50 RBPs. Anant a un restaurantet normalet et pots
gastar uns 10 RBPs en total. De totes maneres, el menjar és
escandalosament barat si es compara amb els preus de Cambridge o
Londres. El dinar a l'hotel pijo ens ha costat 1 pound, o 15
RBPs... En Lachlan és un australià que va fer la tesi al Sanger i ara
està de postdoc a l'Imperial College de Londres. Té un germà que
treballa a Beijing, a l'embaixada australiana. Em va comentar que s'hi
saps on vas, pots menjar de meravella per 5 RBPs. Però és important
conèixer-se el lloc una mica, i fixar-se amb els detalls. M'imagino
que és el mateix que els passa als turistes que passegen per la Rambla
de Barcelona: sempre és més interessant si et fiques pels carrers de
darrera, per trepitjar amb peus de turista més enllà de la línia
marcada als turistes...
Més curiositats: el China Daily és un diari xinès escrit en anglès que
reparteixen als avions per poder llegir, d'entre altres diaris xinesos
escrits en... xinès, que són més difícils d'interpretar. El China
Daily està escrit en un anglès perfecte, al menys pels meus
estàndards, però segons com se li nota un estil lleugerament
propagandístic. Per exemple, en els artícles d'economia, tendeixen a
resaltar els aspectes més positius de les notícies, sense donar una
visió totalment imparcial de les dades. També és interessant donar una
ullada a la secció "dia a dia", o "varietats", on es poden llegir
notícies curtes de tota mena. Per exemple, una dona que és capaç de
moure camions tibant d'una corda que mossega amb les dents; o el d'un
adolescent de Beijing que ja s'ha comprat 500 models de telèfon mòbil,
però encara no està satisfet amb el que té, i seguirà obligant al seu
pare a rascar-se la butxaca per comprar-li el següent últim model.
Algunes de les notícies, tot i poder ser considerades
propagandístiques, no tenen cap intenció d'engany, sinó que són
simplement informatives. I la veritat és que ho són molt, per a
turistes com nosaltres que no tenim gairebé idea de què és viure a la
Xina. Per exemple, a les facultats de Beijing, aquest any es graduaran
230000 dones. Aquesta notícia es troba al diari del dia 8 de març, dia
internacional de la dona treballadora. I és clar, pel fet de ser
internacional, ho és també a la Xina. L'article mostra una fotografia
d'un munt de gent esperant a la porta de la fira de l'educació a
Beijing, que vindria a ser el que fan també a Catalunya amb els
estudiants que estan a punt d'entrar a la universitat, però en aquest
cas pels que estàn a punt de graduar-se: donar-los informació sobre
les possibilitats professionals que tenen.
Per cert, tenim a una senyora d'uns cinquanta anys darrera nostre que
és de Toledo. Es veu que un cop l'any es planifica unes bones vacances
de tres o quatre setmanes, per fer tota sola. Ja s'ha patejat Europa,
Amèrica, Àfrica, i ara s'està treballant el tema d'Àsia i
Austràlia. No està malament. Però de la manera com ho explicava em fa
pensar en la manera que es pren les coses la gent. De com prendre's la
vida en general, en aquest cas el fet de viatjar i fer
turisme. Aquesta dona semblava que portés un motoret al cul, i que el
seu objectiu fos viatjar, viatjar, i viatjar, sense mirar enrera, i
sense tenir massa idea d'on anar en concret. No sé si jo podria
assimilar els viatges d'aquesta manera.
Lhasa! Capital del Tibet que es troba a 3650 metres sobre el nivell
del mar. L'ambient és molt sec però ens fa un dia molt bo sense gaire
vent i molt assoleiat. De moment sense problemes amb l'alçada. De camí
a l'hotel ens han dut a visitar el "Tibetan Science Research Center",
que forma part de la Chinese Academy of Science (CAS). Aquest
institut, que està acabat de construir, acollirà una seu del BGI
Tibet, on es dedicaràn a la genòmica de les poblacions tibetanes. Hi
ha diferents aspectes dels tibetans que són realment remarcables. El
principal és la seva condició física, adaptada a viure per sobre dels
3000 metres. Tenen un background genètic que els permet poder escalar
muntanyes molt més fàcilment que la resta de nosaltres, i el BGI Tibet
farà estudis poblacionals per conèixer més d'aquesta adaptació a high
altitude. També em sorprèn veure'ls amb la cara tan vermella del
sol. Estaria bé saber quina és la incidència de càncers de pell aquí
en la població.
Demà anirem a visitar el palau de Bhutala, si és que s'escriu així. És
la meravella turística de Lhasa. Hi hem passat per davant amb
l'autobús i realment impressiona. El Tibet està fent passos de gegant
per adaptar-se a una cultura més oberta i orientada al turisme. Ja es
veuen alguns complexos residencials a l'entrada de Lhasa, que
contrasten radicalment amb el tipus de cases on viuen els locals. Em
recorda una mica a l'expansió que es produeix als pobles de muntanya
que es troben a prop de noves estacions d'ski. Com sempre se sol dir,
"si ho saben fer bé", i avancen pel turisme modern però mantenint
l'estètica i les tradicions i cultura locals, segur que vindrà molta
gent a visitar el Tibet d'aquí a poc. De moment, els occidentals
encara som una minoria. Molts xinesos s'han animat a visitar-lo ara
que han obert la nova línia fèrria. El preu del bitllet de tren és 10
vegades més barat que l'avió, i per això molt xinesos que abans no
s'ho plantejaven, estàn ara visitant aquesta zona del Tibet. Però si
no ets ciutadà de la República Popular de la Xina, ara mateix
necessites pagar per obtenir el visat de turista. Hi ha gent que entra
pel Nepal i aconsegueixen el visat a Khatmandu. És una manera de
controlar el fluxe de turistes, però estic segur que serà més fàcil
amb el temps.
3/05/2007
http://www.comedycentral.com/motherload/index.jhtml?ml_video=79238
http://www.comedycentral.com/motherload/player.jhtml?ml_video=82848
http://www.fpif.org/fpiftxt/3999
The Iranian issue I don?t think has much to do with nuclear weapons frankly. Nobody is saying Iran should have nuclear weapons ?nor should anybody else. But the point in the Middle East, as distinct from North Korea, is that this is center of the world?s energy resources. Originally the British and secondarily the French had dominated it, but after the Second World War, it?s been a U.S. preserve. That?s been an axiom of U.S. foreign policy, that it must control Middle East energy resources. It is not a matter of access as people often say. Once the oil is on the seas it goes anywhere. In fact if the United States used no Middle East oil, it?d have the same policies. If we went on solar energy tomorrow, it?d keep the same policies. Just look at the internal record, or the logic of it, the issue has always been control. Control is the source of strategic power.
...
if the United States controls Middle East resources it?ll have veto power over its industrial rivals.
...
Shank: Venezuela has been successfully defiant with Chavez making a swing towards socialism. Where are they on our list?
Chomsky: They?re very high. The United States sponsored and supported a military coup to overthrow the government. In fact, that?s its last, most recent effort in what used to be a conventional resort to such measures.
...
America is all moving to the left, from Venezuela to Argentina with rare exceptions, but there?s a good left and a bad left. The good left is Garcia and Lula, and then there?s the bad left which is Chavez, Morales, maybe Correa. And that?s the split.
...
I don?t think any of the outside commentators at least as far as I?m aware have taken very seriously the idea of bombing nuclear facilities. They say if there will be bombing it?ll be carpet bombing. So get the nuclear facilities but get the rest of the country too, with an exception. By accident of geography, the world?s major oil resources are in Shi?ite-dominated areas. Iran?s oil is concentrated right near the gulf, which happens to be an Arab area, not Persian. Khuzestan is Arab, has been loyal to Iran, fought with Iran not Iraq during the Iran-Iraq war. This is a potential source of dissension. I would be amazed if there isn?t an attempt going on to stir up secessionist elements in Khuzestan. U.S. forces right across the border in Iraq, including the surge, are available potentially to ?defend? an independent Khuzestan against Iran, which is the way it would be put, if they can carry it off.
...
Archives
200409 200412 200501 200502 200503 200504 200505 200506 200507 200508 200509 200510 200511 200512 200601 200602 200603 200604 200605 200606 200607 200608 200609 200610 200611 200612 200701 200702 200703 200704 200705 200707 200708 200709 200710 200711 200712 200801 200802 200803 200804 200805 200806 200807 200808 200809 200810 200811 200812 200901 200902 200903 200904 200905 200906 200907 200908 200909 200912 201001 201002 201003 201004 201007 201009 201011 201102
Subscribe to Posts [Atom]