castanyes blaves

El segon dia al Tibet ha estat espiritualment molt enriquidor,

heh... Cansat, perquè el jet lag ens afecta a tots els que veníem de

Londres, però molt interessant. Hem visitat el Palau de Potala:

http://en.wikipedia.org/wiki/Potala_Palace

Molt magnificent. És una mica com el Louvre o el British Museum: la

enormitat fa que perdis una mica la perspectiva del que estàs

visitant.

També hem visitat el Tibetan Museum, que és un museu a l'estil

clàssic, on es mostra una mica de tot sobre la història del poble

tibetà i la seva cultura.

Els àpats aquí al Tibet m'estan deixant bastant K.O. perquè sempre ens

porten a restaurant luxosos, on ens omplen la taula de menjar

exquisit, i t'aixeques que quasi no t'aguantes dret del què has

arribat a menjar. Això que jo "menjo com un ocellet". En fi, la

balança que tinc al bany pot confirmar que el menjar tibetà és molt

bo.

Alguns hem fet una bona migdiada a l'hotel després de dinar, per

resincronitzar-nos el ritme circadià i emprendre amb energies la

visita de la tarda: el Temple de Jokhang:

http://en.wikipedia.org/wiki/Jokhang

Tot i ser un temple petit al costat del palau de Potala, es respira

molt més l'ambient cerimonial. És un lloc de culte molt important per

als budistes.

M'agradaria llegir una mica més sobre el budisme. Trobo que el budisme

és una religió que sembla que vulgui regir massa estrictament la vida

de la gent. Trobo que té molts aspectes positius. Potser és que la

part més grisa no es veu tan fàcilment, però si mires les cares de la

gent de per aquí, se'ls veu contents, satisfets amb la vida que porten

i no se'ls hi veu "mala llet". Tal vegada la llet de yak és més bona

per l'esperit que la llet de vaca.

El sopar ha estat molt bé, tant per l'aspecte culinari com per les

converses que s'han pogut "coure" al voltant del "hot pot" que teníem

a la taula. Ha estat molt interessant poder parlar amb un dels nostres

guies tibetans, que parla un anglès prou fluid. I quan el seu anglès i

el meu anglès no eren prou fins per fer-nos entendre, en Li Heng ens

ajudava fent de pont amb el anglès-xinès xinès-anglès.

Se'm fa una mica estrany el fet que la gent aquí parli per defecte en

tibetà o en xinès, i que canvïin a l'anglès perquè jo els pugui

entendre. És una sensació nova que l'anglès sigui l'idioma que

t'alegres poder escoltar, perquè vol dir que entendràs alguna cosa del

que diuen. M'agradaria tenir millor anglès perquè a vegades, si estàs

parlant amb algun dels locals, no entenen el que els vols dir, i has

de reformular el que vols dir per veure si te poden entendre la segona

vegada. Si tingués més vocabulari estic segur que em seria tot més

fàcil. No hi ajuda gaire el fet que quan els orientals no t'entenen,

simplement fan que sí amb el cap i riuen. A vegades ho veus en

converses amb tercers, i te n'adones que ells no ho han entès, però no

t'atreveixes a dir-ho, perquè és una mica incòmode. Per tant, jo

sempre que tinc dubtes de si m'han entès, els hi torno a insistir,

fent la mateixa frase en negatiu: si tornen a dir que sí i riuen, és

que la cosa no va pel bon camí :)

A l'hora de sopar, asseguts a la taula: dos tibetans, dos xinesos de

la part de l'est de la Xina, dos francesos, una escocesa, un irlandès,

i un servidor. Hem parlat del tipus de vida que porta la gent del

Tibet; del turisme que vé de la Xina, però també de Japó, Corea i els

països occidentals; de les diferències del dia a dia entre el Tibet, a

l'extrem oest de la Xina i Beijing, a l'est; de l'educació que rep la

canalla i la sanitat. L'esperança de vida al Tibet ha pugat en 50 anys

de 35 a 65 anys de vida!

Per cert, el restaurant on hem sopat era com una mena de restaurant

temàtic "Xina comunista": a la paret tenien penjats els retrats dels

grans popes del comunisme... bé, i del totalitarisme stalinista, i

tots els cambrers anaven vestits amb l'uniforme militar o de la

revolució cultural. Una mica freak tot plegat...

posted by avilella  # 3:29 PM