castanyes blaves

Beijing. El vol ha sigut una autèntica meravella. Érem només un

centenar de persones dins l'avió; estàvem molt amples. Tothom s'ha

pogut agafar una renglera de seients, i així poder dormir ben

estirats, molt millor que si estiguéssim a primera classe. Si tots els

vols puguessin ser així...

Sopar i peli del portàtil. I després a dormir ben estirat, amb les

seves quatre mantes i els seus quatre coixins. He pogut dormir molt bé

prenent-me una pastilla, per ajudar-me a relaxar els músculs i entrar

en fase R.E.M. en un vist i no vist. I m'he despertat quan ens han

anunciat que quedava una hora per arribar, i ens han servit

l'esmorzar. Bona, la truita, per cert.

A l'aterrar, un dels organitzadors ens ha dut a tots en furgoneta a

l'hotel. La gent aquí piten bastant mentre condueixen, i especialment

el nostre conductor, que diria que es deia "Rurang" o alguna cosa

així, però ja li preguntaré després amb més detall com s'escriu el seu

nom. Pitar és simplement una manera més d'avisar que vas a passar pel

costat d'un camió, o que vols girar a l'esquerra o la dreta sense

esperar-te gaire a veure on paren els altres cotxes.

La meva habitació a l'hotel de Beijing és, ermmmm, com ho diria:

"pija". Podria dir que no tinc res en contra de la pijeria i dels

llocs pijos però, no estaria dient la veritat, hehehe. De super bon

rotllo això sí. Sincerament, veient com són els edificis "normals", i

els "ok hotels" que hi ha per Beijing, el nostre és

"pijo". L'organitzador principal del viatge va dir que l'havia

escollit perquè era un dels pocs "good hotels" que hi ha a Beijing,

concretament a la part "occidentalitzada" de la ciutat. Això, és clar,

comparat amb altres hotels, que són "ok hotels". El llit "king size",

amb llençols blancs exquisitament ben planxats, era realment còmode i

espaiós.

Després de dinar ens han dut a tots a un dels edificis del Beijing

Genomics Institute (BGI), on hi ha les oficines de Tibetech: una

empresa spin-off que es dedica a fabricar una aparatets pels

turistes. Són com un anell que et poses al dit per mesurar el ritme

cardíac i el percentatge d'oxigen en sang. La idea és que si ets al

Tibet, els pots dur a sobre en tot moment per saber quin és el teu

estat físic, i saber si estàs patint "mal d'altures". Això és quan la

concentració d'oxigen en sang baixa a nivells de 70 o 60

percent. L'aparatet té un làser que mesura la pigmentació de la sang a

través de la pell. A mi em donava 98% a Beijing, mentre que al sortir

de l'avió a Lhasa el tenia a 83%. Així, amb l'aparatet aquest pots

saber quan baixes de 80%, que és que has de caminar més a poc a poc, o

quan baixes de 70%, que vol dir que has de descansar i beure una mica

de líquids. Si baixes gaire més, val la pena tenir a prop una bombona

d'oxigen o directament trucar a una ambulància o a un enterramorts...

El BGI és el centre de genòmica i bioinformàtica de referència a la

Xina. És l'institut que va participar fa ja uns 15 anys en una petita

part de la seqüenciació del genoma humà. Val a dir que Espanya, per

exemple, no hi va participar. Doncs bé, essent el BGI el centre de la

bioinformàtica a la Xina, l'edifici és bastant cutre. La recepció i

les sales de reunions on duen els visitants són netes i més o menys

modernes. Però nosaltres vam poder entrar on hi ha els estudiants de

doctorat i les màquines de seqüenciar, que és on realment es fa la

feina, i són vells, amb mobiliari destartalat, mal il·luminats i mal

ventilats. M'imagino que si em poso a pensar en les aules més velles

de la facultat de biologia de Barcelona, i les comparo amb el que

tenim al campus, també hi trobaria diferència. Però el que he vist al

BGI m'ha sorprés bastant. Fet aquest comentari, val a dir que la gent

que treballa al BGI són eficients i capaços, tot i que els recursos

dels que disposin no siguin els mateixos que a segons quins instituts

de països punters. Segur que la Xina s'anivellarà ben aviat, gràcies a

l'explosió econòmica que està experimentant, amb creixements anuals

del 10% al PIB, i sobretot amb les ganes de progressar en l'aspecte

econòmic que tenen.

Per sopar hem anat al restaurant més "pijo" que hi devia haver als

voltants... més "pijeria al canto". Un exemple: els plats del menú

valien d'entre 30 a 50 RBPs. Anant a un restaurantet normalet et pots

gastar uns 10 RBPs en total. De totes maneres, el menjar és

escandalosament barat si es compara amb els preus de Cambridge o

Londres. El dinar a l'hotel pijo ens ha costat 1 pound, o 15

RBPs... En Lachlan és un australià que va fer la tesi al Sanger i ara

està de postdoc a l'Imperial College de Londres. Té un germà que

treballa a Beijing, a l'embaixada australiana. Em va comentar que s'hi

saps on vas, pots menjar de meravella per 5 RBPs. Però és important

conèixer-se el lloc una mica, i fixar-se amb els detalls. M'imagino

que és el mateix que els passa als turistes que passegen per la Rambla

de Barcelona: sempre és més interessant si et fiques pels carrers de

darrera, per trepitjar amb peus de turista més enllà de la línia

marcada als turistes...

Més curiositats: el China Daily és un diari xinès escrit en anglès que

reparteixen als avions per poder llegir, d'entre altres diaris xinesos

escrits en... xinès, que són més difícils d'interpretar. El China

Daily està escrit en un anglès perfecte, al menys pels meus

estàndards, però segons com se li nota un estil lleugerament

propagandístic. Per exemple, en els artícles d'economia, tendeixen a

resaltar els aspectes més positius de les notícies, sense donar una

visió totalment imparcial de les dades. També és interessant donar una

ullada a la secció "dia a dia", o "varietats", on es poden llegir

notícies curtes de tota mena. Per exemple, una dona que és capaç de

moure camions tibant d'una corda que mossega amb les dents; o el d'un

adolescent de Beijing que ja s'ha comprat 500 models de telèfon mòbil,

però encara no està satisfet amb el que té, i seguirà obligant al seu

pare a rascar-se la butxaca per comprar-li el següent últim model.

Algunes de les notícies, tot i poder ser considerades

propagandístiques, no tenen cap intenció d'engany, sinó que són

simplement informatives. I la veritat és que ho són molt, per a

turistes com nosaltres que no tenim gairebé idea de què és viure a la

Xina. Per exemple, a les facultats de Beijing, aquest any es graduaran

230000 dones. Aquesta notícia es troba al diari del dia 8 de març, dia

internacional de la dona treballadora. I és clar, pel fet de ser

internacional, ho és també a la Xina. L'article mostra una fotografia

d'un munt de gent esperant a la porta de la fira de l'educació a

Beijing, que vindria a ser el que fan també a Catalunya amb els

estudiants que estan a punt d'entrar a la universitat, però en aquest

cas pels que estàn a punt de graduar-se: donar-los informació sobre

les possibilitats professionals que tenen.

Per cert, tenim a una senyora d'uns cinquanta anys darrera nostre que

és de Toledo. Es veu que un cop l'any es planifica unes bones vacances

de tres o quatre setmanes, per fer tota sola. Ja s'ha patejat Europa,

Amèrica, Àfrica, i ara s'està treballant el tema d'Àsia i

Austràlia. No està malament. Però de la manera com ho explicava em fa

pensar en la manera que es pren les coses la gent. De com prendre's la

vida en general, en aquest cas el fet de viatjar i fer

turisme. Aquesta dona semblava que portés un motoret al cul, i que el

seu objectiu fos viatjar, viatjar, i viatjar, sense mirar enrera, i

sense tenir massa idea d'on anar en concret. No sé si jo podria

assimilar els viatges d'aquesta manera.

Lhasa! Capital del Tibet que es troba a 3650 metres sobre el nivell

del mar. L'ambient és molt sec però ens fa un dia molt bo sense gaire

vent i molt assoleiat. De moment sense problemes amb l'alçada. De camí

a l'hotel ens han dut a visitar el "Tibetan Science Research Center",

que forma part de la Chinese Academy of Science (CAS). Aquest

institut, que està acabat de construir, acollirà una seu del BGI

Tibet, on es dedicaràn a la genòmica de les poblacions tibetanes. Hi

ha diferents aspectes dels tibetans que són realment remarcables. El

principal és la seva condició física, adaptada a viure per sobre dels

3000 metres. Tenen un background genètic que els permet poder escalar

muntanyes molt més fàcilment que la resta de nosaltres, i el BGI Tibet

farà estudis poblacionals per conèixer més d'aquesta adaptació a high

altitude. També em sorprèn veure'ls amb la cara tan vermella del

sol. Estaria bé saber quina és la incidència de càncers de pell aquí

en la població.

Demà anirem a visitar el palau de Bhutala, si és que s'escriu així. És

la meravella turística de Lhasa. Hi hem passat per davant amb

l'autobús i realment impressiona. El Tibet està fent passos de gegant

per adaptar-se a una cultura més oberta i orientada al turisme. Ja es

veuen alguns complexos residencials a l'entrada de Lhasa, que

contrasten radicalment amb el tipus de cases on viuen els locals. Em

recorda una mica a l'expansió que es produeix als pobles de muntanya

que es troben a prop de noves estacions d'ski. Com sempre se sol dir,

"si ho saben fer bé", i avancen pel turisme modern però mantenint

l'estètica i les tradicions i cultura locals, segur que vindrà molta

gent a visitar el Tibet d'aquí a poc. De moment, els occidentals

encara som una minoria. Molts xinesos s'han animat a visitar-lo ara

que han obert la nova línia fèrria. El preu del bitllet de tren és 10

vegades més barat que l'avió, i per això molt xinesos que abans no

s'ho plantejaven, estàn ara visitant aquesta zona del Tibet. Però si

no ets ciutadà de la República Popular de la Xina, ara mateix

necessites pagar per obtenir el visat de turista. Hi ha gent que entra

pel Nepal i aconsegueixen el visat a Khatmandu. És una manera de

controlar el fluxe de turistes, però estic segur que serà més fàcil

amb el temps.

posted by avilella  # 1:23 AM