castanyes blaves

11 de Març

Avui, un dia de carretera. Lhasa i Linzhi es troben relativament a
prop l'una de l'altra, però entre elles hi ha un munt de
muntanyes. Lhasa es troba a 3650 metres, mentre que Linzhi està pels
2100, però entre elles es passa per una carretera que arriba als
5013.25 metres, el Mi-la mountain Pass. No crec que hi hagi gaires
carreteres al món a aquesta alçada.

Hem fet un petit "detour" per anar a visitar el llac Lulang. Enmig del
llac hi ha una petita illa. I en aquesta petita illa hi ha un petit
temple amb els seus petits budes i el seu afable monjo que passa el
drap per les postades i neteja la cuberteria. És curiós veure com al
voltant del llac han muntat unes taules i uns parasols tipus
"merendero" de cap de setmana. A l'estiu, la gent passa el dia
refrescant-se al llac i fent una barbacoa, o el que sigui que fan
aquí. Tot ben a prop del petit temple budista.

Una vegada fet el "detour", que de fet ha estat d'unes quatre hores,
hem tornat a enfilar el camí cap a Linzhi. Arribats a Linzhi, una bona
dutxa, sopar al mateix hotel, i de cap al llit. Després de tanta
carretera, caus rebentat de cansament al llit, i t'adorms de
seguida. Però un jet lag de 8 hores requereix més o menys uns 8 dies
d'adaptació. Mala sort que quan estiguem adaptats serà ja quan haguem
de tornar, i patir de nou uns quants dies de jet lag a
Cambridge. Diuen que el pitjor del jet lag és quan t'hi acostumes, i
ja no saps si estàs cansat i inactiu per culpa del canvi d'horari, o
si és que ja ets així de mena. En resum, que no he dormit gaire bé.

########################################

12 de Març

Doncs avui, dia 12, havent sortit de Cambridge el dia 7, és quan, de
fet, comencem formalment a treballar. Ens hem llevat d'hora, breakfast
lleuger per a mi, perquè no m'acabo d'acostumar a l'estil xinès de 10
plats diferents, que vé a ser com un dinar o un sopar, i després:
Treefam meeting.

Les xerrades han esta molt interessants. Són totes sobre el mateix
tema, i va molt bé poder-les tenir totes juntes, perquè pots fer-te
una idea molt clara de com està avançant tot en el camp, les famílies
de gens. Jo he fet una xerrada de la part en la qual treballo. És la
feina que m'ocupa cada dia a l'EBI.

Després de les xerrades hem seguit els punts a tractar de l'anterior
Treefam meeting que vàrem fer a Cambridge. Aquí és quan es treballa
punt per punt el què es pot fer per millorar, i quines idees noves es
provaràn en el futur. El següent meeting, d'aquí a 6 mesos, segurament
se celebri a les Greenlands de Dinamarca. L'altra opció és Escòcia,
potser la illa d'Skye. Està per veure :)

Després hem anat a visitar el Gandan temple. Sopar i dormir. Però el
jet lag de nou. Sense ganes de dormir, sense Internet a les
habitacions, "amb sense" cap programa en anglès dels 50 canals de
TV... he acabat mirant una peli a l'ordinador, i després mirant el
sostre durant 6 hores. Sense haver aclucat l'ull, dutxa i cap a baix a
esmorzar.

########################################

13 de Març

Avui ha estat de llarg el dia més emocionant, intens, trepidant,
espiritualment enriquidor i també el més esgotador de tots. A les 7:30
ja érem dins un autocar de l'any de la picor, amb les finestres
esquerdades o desenmarcades, els seients foradats i amb la
suspensió... bé, diguem que tenia la suspensió del cotxe dels
Picapiedra.

No era l'autobús normal, sinó el que fa la ruta entre Linzhi i
Yaluzangbu. Aquesta part de Xina és una zona fronterera conflictiva:
ha canviat de mans des de sempre, i per últim cop després de la època
de protectorat britànic, entre la Índia i Xina, i els dos països
encara "fan morros" quan se'ls parla del tema. Per tant, si ets un
occidental, o sigui, no xinès, necessiten un visat per arribar al
Tibet, i un altre visat especial, beneït pel general de torn de la
regió, per poder visitar-la. Però per acabar-ho de rematar, es veu que
fa uns mesos un parell de muntanyistes europeus van discutir-se amb
els dos tibetans que els acompanyaven. La cosa va acabar malament,
segurament perquè no havien entès de què va això del budisme, i un
dels tibetans va acabar mort. Els dos europeus van intentar escapar-se
per Yaluzangbu. Un d'ells ho va aconseguir. Des de llavors, la zona
està completament prohibida a occidentals. Però el nostre hoste del
BGI, el Dr. Wang Jun, ha fet mans i mànigues, aprofitant els seus
contactes de quan estava a l'exèrcit, per contactar amb el general. El
resultat és que teníem un policia dins l'autobús, vigilant que no
féssim cap malifeta, i hem anat amb l'autobús oficial. Suposo que la
idea és que si l'autobús és una autèntica xatarra, encara que
tinguéssim ganes de fugir, no podríem arribar gaire lluny.

La gorga de Yaluzangbu és impressionat. Les fotos ho diuen tot. També
hi ha unes "hot springs", unes caldes d'aigües sulfuroses, per poder
banyar-se. Però per arribar-hi t'has de xupar 6 hores de camí de
carro. No és còmode, ja ho dic ara. No sé si s'hi pot arribar en
elicòpter, però es pateix bastant dins l'autobús.

Però de fet, mirar per la finestra de l'autobús en el trajecte entre
Linzhi i Yaluzangbu és de les millors teràpies que pot fer un
occidental urbanita "socialite". A vegades, massa sovint, ens deixem
atrapar en els nostres petits "problemes" de cada dia, i és perquè no
tenim res amb què comparar. La "big picture", que es diu en anglès, és
molt important. Doncs bé, Linzhi és una ciutat mitjanament
evolucionada, amb els seus carrers esfaltats, les seves botigues, i
fins i tot els seus hotels pijos de 90 EUR la nit per habitació
doble. En canvi, en el trajecte cap a Yaluzangbu, vas veient el
rellotge del temps com va fent "tic tac", però enrera. No sé
exactament si al segle passat, o dos segles enrera, o quinze segles
enrera per segons què. Em pregunto què passaria si agafes un pastor
que en tota la seva vida només ha vist els prats de pastura pels seus
yaks, i el poses a Picadilly Circus un dissabte al vespre...

Hem anat caminant durant unes 5-6 hores fins al fons de la gorga, fins
on el nostre estimat policia ens ha deixat arribar. Davant nostre, el
pic de Najiabawa, 14è més alt del món. Hi han fet cim per primera
vegada un equip de japonesos i xinesos, el 1994.

De tornada, viatge en el temps de 6 hores, aquest cop fent "tic tac"
endavant. Al·lucinant.

########################################

14 de Març

Avui hem fet el viatge de tornada des de Linzhi cap a Lhasa. També són
un munt d'hores assegut, però en millors condicions pel que fa a la
carretera i en l'autobús del segle XXI enlloc de la tartrana d'ahir.

Hem aprofitat el viatge per seguir amb la sessió del Treefam meeting
del dia 12, dins de l'autobús. És un Treefam meeting "on the road". En
Richard Durbin prenent notes al seu portàtil, en Li Heng, en
Jean-Karim, l'Avril, en Lachlan i jo mateix. Hem pogut discutir molts
temes en profunditat, i crec que ha estat molt profitós. Tenim ja
30000 idees de diferents coses que volem fer quan arribem a casa.

De tornada a Lhasa ens han posat en un hotel que culmina tots els
nivells de pijeria que es puguin esperar. Només dir que l'estrenàvem
nosaltres, ja que era el primer dia que obrien, la inauguració. Tots
els hotels en els que hem estat, excepte el primer de Beijing, deuen
pertànyer a la mateixa cadena, perquè són molt semblants per dins. La
mateixa ubicació de mobles, llits, TV, calefacció, bany, etc. Mínimes
diferències. Es fa una mica estrany entrar de nou a la teva habitació,
que és quasi igual que la última vegada, però en realitat estàs en un
hotel diferent.

A mitja tarda hem fet una mini-sessió sobre noves tecnologies de
seqüenciació de genomes. És al·lucinant pensar que fa uns anys es
seqüenciava el DNA lletra a lletra, nucleòtid a nucleòtid, mirant a mà
els cromatogrames, i introduint la sequència lletra a lletra a
l'ordinador. Les noves màquines de seqüenciar generen 2000 milions de
nucleòtids en cada "run", en cada passada. Ara la feina àrdua ha
passat de les laborioses mans del laboratori als teclats dels
bioinformàtics que hem de fer l'ensamblatge d'aquesta enorme quantitat
de dades. De Vruin Graphs, ensamblatges de novo, ensamblatges mapats,
base calling, ..., tot molt complicat però també molt "challenging" i
entretingut.

Hem anat a sopar al mateix restaurant del primer dia. Ens han tornat a
deixar ben satisfets amb l'assortit de plats tibetans, nepalís i
xinesos. Però a més, ens han posat a taula també una pizza, un plat de
croquetes i un bol de spaghetti bolonnese. Tot "una broma" del nostre
guia tibetà, per veure quina cara féiem en el contrast d'una cosa i
l'altra.

La sobretaula ha estat molt entretinguda. Sempre és curiós poder
escoltar les anècdotes dels entaulats. Llàstima que el grup xinès no
contribuís gaire a la conversa, en anglès. Són coses que et fan
pensar: saber que encara que aprenguis un idioma i et sigui trivial
moure't i comunicar-te, sempre tens un estímul per perfeccionar-lo. I
per altra banda, és molt gratificant quan pots llegir llibres amb més
o menys fluidesa, i seguir la trama de la història sense quasi
adonar-te que estàs llegint-la en un idioma diferent al que tens dins
el cap.

########################################

15 de Març

Tornada a Beijing. Hem passat per l'escola de muntanyisme de Lhasa, on
s'entrenen els tibetans per ajudar als escaladors de tot el món que
volen anar a l'Everest i turonets del voltant. En Wang Jun, escalador
afeccionat i en Richard, fill de escalador afeccionat, ens han
explicat anècdotes d'escalada de muntanya, "frost bites" amb pèrdues
de dits de les mans, dels peus, i ja posats a perdre, de peus sencers,
o de vides humanes... Em quedo amb el bàsquet, que a Saffron Walden
com a molt t'has de posar la jaqueta al sortir del pavelló.

També hem passat pel Summer Palace, que té un jardí interior i una
espècie de zoològic molt... ermmm... característic. M'ha recordat la
mini-rèplica del Taj Majal que hi ha a Brighton, salvant les
distàncies.

I d'allà cap a l'aeroport, on hem aprofitat tots una mica per fer les
compres de "recuerdo de Bujaraloz" de rigor -- "we must oblige". Es
preveu un altre "shopping spree" demà a Beijing. De nou parada a
Chengdu, i al cap de mitja hora de nou al mateix avió per fer cap a
Beijing. Just abans de començar el protocol per a l'aterratge, les
hostesses de vol es posen al mig del passadís, i una veu pels altaveus
t'agraeix que hagis escollit de volar amb ells. Llavors ho repeteixen
en anglès, i acaben amb un "thank you" i les hostesses fan una
reverència.

"Els xinesos són...". Com són els xinesos? Doncs no ho sé perquè no
els coneixo a tots. Però dels que he conegut de moment en puc dir
moltes coses bones. Són respectuosos i molt dedicats a la seva
feina. No sembla que tinguin après el concepte d'escaquejar-se o
passar-li "el marrón" al del costat. Segueixen havent-hi molts
contrastos entre la xina comunista i la xina que predica "el fer-se
ric és gloriós". Segueixen plantant arbres enmig del no res, en terra
erma, el dia nacional de l'arbre. Però segueixen essent una cultura
molt pragmàtica, que no deixa de fer el que és més pràctic encara que
pugui ser "xocant" pels occidentals. Un exemple: a l'hotel on estàvem
a Linzhi tenien servei 24h a cada planta. Però enlloc de posar-se
asseguts darrera el taulell de recepció tota la nit, es posen el
"plegatin" i la manteta i dormen a cor que vols mentre no vé ningú.

posted by avilella  # 5:41 PM